Mani­fest uni­ta­ri de l’Es­que­rra inde­pen­den­tis­ta: «Cap esta­tut ens farà lliu­res» [Bideoa]

La CUP ha acor­dat, con­jun­ta­ment amb les orga­nitza­cions de l’es­que­rra inde­pen­den­tis­ta, un mani­fest de res­pos­ta a la sen­tèn­cia del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­cio­nal espan­yol. En el mani­fest es dei­xa molt clar que davant la nova agres­sió de l’es­tat espan­yol en con­tra del dret a deci­dir del poble cata­là, cal apos­tar per un pro­cés cons­ti­tuent cata­là que ens con­duei­xi cap a la inde­pen­dèn­cia del con­junt de la nació, els Paï­sos Catalans.

A més de la CUP, el mani­fest és sig­nat per les orga­nitza­cions polí­ti­ques Enda­vant, MDT, PSAN, les orga­nitza­cions juve­nils CAJEI i Mau­lets, i el sin­di­cat d’es­tu­diants SEPC. Aques­tes orga­nitza­cions orga­nitzen un bloc inde­pen­den­tis­ta dins la mani­fes­ta­ció del 10 de juliol amb el lema «Cap esta­tut ens farà lliu­res: Inde­pen­dèn­cia Paï­sos Cata­lans», dins del qual la CUP par­ti­ci­pa­rà amb una pan­car­ta prò­pia amb l’es­lò­gan «Tirem pel dret: independència».

Mani­fest uni­ta­ri de l’es­que­rra inde­pen­den­tis­ta per la mani­fes­ta­ció del 10 de juliol

Nova­ment, la sen­tèn­cia del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­cio­nal espan­yol ha posat sobre la tau­la la con­tra­dic­ció entre la volun­tat popu­lar cata­la­na i la impo­si­ció de l’Es­tat espan­yol. Entre el dret de deci­dir dels i les cata­la­nes, i la seva nega­ció per part de l’es­tat espanyol.

L’es­ta­tut, però, no sig­ni­fi­ca­va res de tot això. L’es­ta­tut que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­cio­nal espan­yol ha reta­llat no és sinó una llei orgà­ni­ca espan­yo­la, i en cap cas una expres­sió lliu­re de la volun­tat cata­la­na. Pri­mer va ser el Par­la­ment auto­nò­mic de la Ciu­ta­de­lla el que va pro­nun­ciar-se, però ho feu ate­nent-se a la Cons­ti­tu­ció espan­yo­la de 1978, i no pas al dret a l’au­to­de­ter­mi­na­ció del poble cata­là o a la volun­tat de cons­truir els Paï­sos Cata­lans. I fou el Con­grés dels Dipu­tats espan­yol qui, des­prés d’un pac­te entre Mas i Zapa­te­ro, el dei­xà pre­pa­rat per­què, ara sí, els ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes de la Comu­ni­tat Autò­no­ma de Cata­lun­ya el rati­fi­ques­sin en Referèndum.

En aquell moment, el 18 de juny de 2006, l’es­que­rra inde­pen­den­tis­ta cata­la­na va defen­sar el NO a un esta­tut que no reco­nei­xia el dret a l’au­to­de­ter­mi­na­ció ni als Paï­sos Cata­lans com a nació. Crèiem, i con­ti­nuem creient, que cap esta­tut no ens farà lliu­res, i que ens cal exer­cir l’autodeterminació.

Avui, 4 anys des­prés, la reali­tat, tos­su­da, ens ha demos­trat el que ja intuíem: que Espan­ya segui­ria sen­se res­pec­tar la volun­tat popu­lar cata­la­na, i que el nacio­na­lis­me espan­yol con­ti­nua­ria refo­rçant-se per tal de reta­llar i aigua­lir els supo­sats ave­nços con­tem­plats en l’es­ta­tut refor­mat. Les quei­xes dels polí­tics auto­no­mis­tes res­pec­te les recu­sa­cions de mem­bres supo­sa­da­ment pro­gres­sis­tes al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­cio­nal espan­yol, i els seus laments al vol­tant de la incom­pren­sió dels pre­si­dents de deter­mi­na­des comu­ni­tats autò­no­mes o del mateix Defen­sor del Poble (espan­yol) no són sinó mos­tres de la inca­pa­ci­tat d’a­ques­ta matei­xa clas­se polí­ti­ca per enfron­tar-se amb un estat que nega als cata­lans i les cata­la­nes el dret a deci­dir lliu­re­ment el seu futur.

És la matei­xa clas­se polí­ti­ca que no es quei­xa quan aquest mateix estat i aques­tes matei­xes ins­ti­tu­cions que ara denun­cien, reta­llen sala­ris, aba­ra­tei­xen l’a­co­mia­da­ment i des­man­te­llen els ser­veis públics. O quan els seus tri­bu­nals i la seva poli­cia repri­mei­xen inde­pen­den­tis­tes i movi­ments polí­tics i socials que llui­ten per un ordre polí­tic, social i eco­nò­mic més lliu­re i més just.

Lamen­tem que ara vul­guin enca­pça­lar mani­fes­ta­cions per ocul­tar el seu veri­ta­ble paper en aques­ta comè­dia, sen­se haver fet abans una auto­crí­ti­ca cla­ra. Els empla­cem a que reco­ne­guin que no hi pot haver res per damunt de la volun­tat popu­lar i que no té cap impor­tàn­cia si l’Es­ta­tut és cons­ti­tu­cio­nal o no per què la Con­si­tu­ció Espan­yo­la no és cap font de legi­ti­mi­tat pels cata­lans. En defi­ni­ti­va els empla­cem a seguir la decla­ra­ció de drets humans de l’O­NU on diu que quan un poder s’o­po­sa a la volun­tat popu­lar és dret i deu­re desobeir-lo. 

Des de l’es­que­rra inde­pen­den­tis­ta creiem que allò que els Tri­bu­nals i les ins­ti­tu­cions espan­yo­les ens neguen no s’ha de bus­car en un esta­tut o en unes lleis lli­ga­des a aquests tri­bu­nals i a aques­tes ins­ti­tu­cions. La jus­tí­cia, el fina­nça­ment i el futur de la llen­gua cal bus­car-los allà on els milers de volun­ta­ris que han fet pos­si­bles les con­sul­tes han tret les for­ces per fer-les pos­si­bles: és l’or­ga­nitza­ció popu­lar a tots els nivells terri­to­rials, i en tots els àmbits de la cul­tu­ra, l’e­co­no­mia, la polí­ti­ca i la socie­tat allò que ens con­dui­rà a la inde­pen­dèn­cia dels Paï­sos Catalans. 

La lli­ber­tat dels Paï­sos Cata­lans no cap a la Cons­ti­tu­ció espan­yo­la ni a la Repú­bli­ca Fran­ce­sa. Tam­poc els drets socials, polí­tics i cul­tu­rals als quals ha d’a­nar lli­ga­da aques­ta lli­ber­tat no es pot tro­bar en aquests estats ni en la seva legalitat. 

Cap esta­tut no ens farà lliures.

Inde­pen­dèn­cia, socia­lis­me, Paï­sos Catalans