29S: punt d’in­fle­xió per al sin­di­ca­lis­me nacio­nal i de clas­se? – David Soriano

Aquests dies pre­vis a la vaga gene­ral con­vo­ca­da per al pro­per 29 de setem­bre ens per­me­ten veu­re dos fets que tots i totes ja sabíem fa temps: per una ban­da, la invi­si­bi­li­tat i el poc arre­la­ment que té a casa nos­tra el sin­di­ca­lis­me nacio­nal i de clas­se; i per l’altra, que aques­ta vaga, con­vo­ca­da per pro­tes­tar con­tra la refor­ma labo­ral, toca­va fer-la fa tres mesos, quan enca­ra el par­la­ment espan­yol no havia apro­vat la llei.
 
La feble­sa del sin­di­ca­lis­me nacio­nal i de clas­se cata­là ens por­ta, per tant, a vagues gene­rals con­vo­ca­des quan menys mal poden fer al govern espan­yol, amb un con­tin­gut cla­ra­ment i exclu­si­va­ment eco­no­mi­cis­ta de la deman­da i que dei­xa de ban­da tant la crí­ti­ca radi­cal al sis­te­ma capi­ta­lis­ta que ens ha por­tat a aques­ta situa­ció com les deman­des de trans­for­ma­ció social inelu­di­bles per al nos­tre país i arreu.

Aques­ta con­vo­ca­tò­ria de vaga pot ser aplau­di­da des de posi­cions de la social­de­mo­crà­cia del nos­tre país. Fins i tot, alguns dels seus líders han mani­fes­tat que aques­ta vaga no va en con­tra dels empre­sa­ris, sinó con­tra el govern de l’Estat, posi­cio­na­ment cla­ra­ment elec­to­ra­lis­ta, però alho­ra una cla­ra decla­ra­ció de prin­ci­pis ideològics.
 
Tot i això, des de posi­cions de l’Es­que­rra Inde­pen­den­tis­ta tenim l’o­bli­ga­ció de sumar-nos a aques­ta con­vo­ca­tò­ria, per­què vivim una de les pit­jors agres­sions a la clas­se tre­ba­lla­do­ra de les darre­res dèca­des i cal com a mínim inten­tar atu­rar el cop. Ara bé, el fet de sumar-nos-hi no ha d’excloure la crí­ti­ca i l’autocrítica.
 
L’e­xis­tèn­cia d’un sin­di­ca­lis­me nacio­nal i de clas­se fort corre­gi­ria aques­tes deri­ves clau­di­cants del sin­di­cats majo­ri­ta­ris espan­yols. Eus­kal Herria, Gali­za i fins i tot Anda­lu­sia (amb el SAT) són un exem­ple de nacions sen­se Estat amb un sin­di­ca­lis­me pro­pi repre­sen­ta­tiu que es pre­sen­ta com a alter­na­ti­va com­ba­ti­va i mobi­litza­do­ra en els cen­tres de tre­ball i al carrer. A dife­rèn­cia del nos­tre país, per als movi­ments d’a­lli­be­ra­ment d’a­ques­tes nacions el sin­di­ca­lis­me ha estat un dels seus eixos prin­ci­pals de tre­ball i per això l’han enfor­tit de mane­ra uni­tà­ria. I ho han fet per­què han entès que en una llui­ta per l’a­lli­be­ra­ment nacio­nal i social la Cen­tral Sin­di­cal juga un paper impor­tant de cons­cien­cia­ció i mobi­litza­ció en la llui­ta per l’hegemonia ideològica.
 
A casa nos­tra, aques­ta vaga no serà sinó un reflex del con­text que aca­bem de dibui­xar: d’una ban­da, hi hau­rà orga­nitza­cions de l’Es­que­rra Inde­pen­den­tis­ta que es mani­fes­ta­ran amb pla­ta­for­mes far­ci­des de sopa de lle­tres que no ens con­duei­xen a cap futu­ra orga­nitza­ció de la clas­se tre­ba­lla­do­ra cata­la­na; d’altra ban­da, i pel que fa als sin­di­cats nacio­nals i de clas­se, els uns opta­ran per anar a remolc de CCOO i UGT en les con­vo­ca­tò­ries de mani­fes­ta­ció, men­tre que els altres juga­ran al radi­ca­lis­me anti­dia­lèc­tic que ens mar­gi­na del con­junt de la clas­se treballadora.
 
Per a l’in­de­pen­den­tis­me d’a­rrel socia­lis­ta, el sub­jec­te revo­lu­cio­na­ri és la clas­se tre­ba­lla­do­ra, que es mobi­litza i s’en­qua­dra mit­ja­nçant l’or­ga­nitza­ció de mas­ses i la Cen­tral Sin­di­cal. A poc a poc (mas­sa, diríem) sem­bla que la CUP va sent reco­ne­gu­da com a orga­nitza­ció de mas­ses, però pel que fa a la Cen­tral Sin­di­cal, tenim els deu­res per fer.
 
Tot i que no és fàcil fer-los, la situa­ció d’empantanegament actual pot ser supe­ra­da amb volun­tat polí­ti­ca. És urgent, doncs, un debat sobre aquest àmbit al si de les orga­nitza­cions de l’Es­que­rra Inde­pen­den­tis­ta i de la CUP que ja no pot espe­rar. O potser con­ti­nua­rem dei­xant que altres ens con­vo­quin les vagues per anar a remolc dels que ens han venut durant anys?

mili­tan­te de la CSC