El setantè aniversari de l’assassinat del President Companys està sens dubte marcat per la incapacitat de l’estat espanyol d’anul·lar el judici sumaríssim que en va permetre l’afusellament. D’aquesta manera, el que hauria de ser una efemèride per retre homenatge a un president assassinat pel franquisme es converteix en una data de reivindicació ‑encara- de l’anul·lació del judici militar que el règim feixista espanyol li va imposar. Els hereus del feixisme que el va assassinar es neguen a demanar perdó al poble català i a retornar a Companys la dignitat robada a boca de canó.
Setanta anys després, la nul·litat del judici militar que el va condemnar a mort és encara un procés obert. I encara no s’ha anul·lat definitivament; via judicial, per llei o a través d’organismes internacionals, tal com pertocaria en tota transició democràtica i tal com han fet països com Alemanya. Per calmar les queixes catalanes, l’estat espanyol tan sols s’ha dignat a declarar-lo «il·legítim», només fa però tres anys, el 2007, amb l’aprovació d’una Llei de la Memòria Històrica de mínims.
Això ja va servir d’excusa per eludir el gest democràtic ple i no haver d’afrontar així un tràngol tan democràtic com és anul·lar el judici militar que va permetre l’execució d’un president elegit pel poble. Això va comptar com sempre amb els aplaudiments dels espanyolistes assentats al nostre país, com José Montilla, que va qualificar la Llei de la Memòria Història de «gest sense precedents». En canvi, la Comissió de la Dignitat la va qualificar d” »enredada».
A l’estat espanyol mai li ha interessat anul·lar les sentències de mort del seu feixisme. Que després de 35 anys de la mort del dictador encara no s’hagi reparat la memòria dels vençuts diu molt de la democràcia espanyola i d’aquella suposada transició que es van inventar per evitar fer justícia. Del terrorisme d’estat passem a la impunitat d’estat, i així seguim, sense que res canviï, amb Companys tractat com un delinqüent que mereixia morir afusellat. I és que mentre els crims segueixin sent tan “democràticament” silenciats, l’estat espanyol seguirà sent “democràticament” criminal.
Ara bé, primer i principalment, a qui pertoca reparar la dignitat aixafada de Companys és als catalans i catalanes, malgrat l’ofensiva feixisitzant espanyola. De fet, ell mateix ho deia: «Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres».
