Cons­truir la Uni­tat Popu­lar, pre­pa­rar la Rup­tu­ra Demo­crà­ti­ca- Movi­ment de Defen­sa de la Terra

A hores d’ara és ben evi­dent l’esgotament de l’autonomisme com a pro­jec­te polí­tic per al poble cata­là. Allò que l’independentisme com­ba­tiu havia anat anun­ciant des de la transició post­fran­quis­ta, és actual­ment assu­mit per àmplies capes de la pobla­ció: un futur de jus­tí­cia, lli­ber­tat i pros­pe­ri­tat per al nos­tre poble només serà pos­si­ble tren­cant amb els estats ocu­pants i asso­lint la independència.

Actual­ment, doncs, la defen­sa de la cons­truc­ció d’un Estat pro­pi i sobi­rà no és patri­mo­ni d’una avant­guar­da revo­lu­cio­nà­ria, sinó que és un plan­te­ja­ment assu­mit per dife­rents sec­tors socials, des de sec­tors popu­lars en llui­ta, fins a frac­cions de la peti­ta i mit­ja­na bur­ge­sia, a qui cada vega­da els sur­ten menys els núme­ros en la seva tra­di­cio­nal i ja cadu­ca­da apos­ta per l’autonomisme dins la monar­quia espanyola.

A poc a poc, des de la cons­cien­cia­ció i la mobi­litza­ció, s’ha anat bas­tint al Prin­ci­pat un inci­pient movi­ment popu­lar per la inde­pen­dèn­cia, que ha tin­gut fins ara la seva màxi­ma visua­litza­ció en l’experiència de les con­sul­tes i la mani­fes­ta­ció del 10J. La con­so­li­da­ció, arti­cu­la­ció i dina­mitza­ció d’aquest movi­ment demo­crà­tic, popu­lar, vin­cu­lat al terri­to­ri i inde­pen­dent de les for­ces polí­ti­ques ins­ti­tu­cio­nals és un dels grans rep­tes en el pro­cés de rup­tu­ra demo­crà­ti­ca res­pec­te als estats ocupants.

L’altre gran rep­te serà el des­en­vo­lu­pa­ment d’un eix de rup­tu­ra ins­ti­tu­cio­nal que, a tra­vés d’una assem­blea nacio­nal de repre­sen­tants dels Paï­sos Cata­lans, denun­ciï l’actual marc jurí­di­co-polí­tic, impul­si un pro­cés cons­ti­tuent i inter­na­cio­na­litzi el con­flic­te català.

La rup­tu­ra inde­pen­den­tis­ta supo­sa­rà, doncs, la con­fluèn­cia de dife­rents sec­tors socials i polí­tics en un objec­tiu comú: la con­se­cu­ció d’un Estat pro­pi. Ara bé, cadas­cun d’aquests sec­tors socials i eco­nò­mics té uns inter­es­sos de clas­se dife­ren­ciats (i fins i tot con­tra­po­sats), per la qual cosa ten­di­ran a arti­cu­lar-se polí­ti­ca­ment amb fór­mu­les orga­nitza­ti­ves i pro­pos­tes pro­gra­mà­ti­ques que, si bé coin­ci­di­ran en un aspec­te con­cret i cab­dal, la pro­cla­ma­ció de la inde­pen­dèn­cia, dife­ri­ran res­pec­te a qües­tions tan sen­zi­lles com què cal fer amb els diners recu­pe­rats de l’espoli fis­cal (més polí­ti­ca social o rebai­xes d’impostos als empre­sa­ris?). Per no par­lar, evi­dent­ment, del model social i eco­nò­mic que cada clas­se defen­sa­rà en una futu­ra Repú­bli­ca Catalana…

Però el pro­ble­ma no és l’aparició d’un nou inde­pen­den­tis­me cen­tris­ta, dre­tà, o trans­ver­sal o com se’l vul­gui ano­me­nar: la reali­tat és can­viant i ben­vin­guts siguin aliats per a un rep­te tan gran com la rup­tu­ra! El pro­ble­ma és el retard i la inca­pa­ci­tat de l’anomenada Esque­rra Inde­pen­den­tis­ta per arti­cu­lar el seu pro­pi pro­jec­te polí­tic, aquell que lli­ga indis­so­lu­ble­ment la llui­ta per les lli­ber­tats nacio­nals amb la con­ques­ta d’un model igua­li­ta­ri de socie­tat, aquell que ha d’esdevenir l’eina polí­ti­ca al ser­vei dels inter­es­sos dels tre­ba­lla­dors i les clas­ses popu­lars catalanes…

I una Uni­tat Popu­lar for­ta i polí­ti­ca­ment arti­cu­la­da és l’única garan­tia que el pro­cés de rup­tu­ra vagi estre­ta­ment lli­gat a la millo­ra de les con­di­cions de vida de les clas­ses popu­lars, amb què s’aconseguirà que assu­mei­xin el seu paper motor en la con­fron­ta­ció amb l’aparell de domi­na­ció estatal.

Tenim el pro­gra­ma polí­tic mínim de la Uni­tat Popu­la [1], tenim una sèrie de can­di­da­tu­res muni­ci­pals arre­la­des en viles i ciu­tats, tenim algu­nes orga­nitza­cions sec­to­rials, una àmplia xar­xa cul­tu­ral nacio­nal­ment auto­cen­tra­da i dife­rents pla­ta­for­mes en defen­sa dels drets socials, la llen­gua, el terri­to­ri, etc.

Ara bé, no tenim ni un sin­di­ca­lis­me nacio­nal, com­ba­tiu i de clas­se social­ment relle­vant, ni un fac­tor clau i deter­mi­nant: una sòli­da orga­nitza­ció de mas­ses, que actuï amb pers­pec­ti­va nacio­nal i de rup­tu­ra i que ser­vei­xi com a refe­rent polí­tic per al con­junt de les clas­ses popu­lars, un refe­rent que, a més de faci­li­tar l’enquadrament i la mobi­litza­ció, ha d’entomar neces­sà­ria­ment i sen­se com­ple­xos la llui­ta ins­ti­tu­cio­nal a tots els nivells.

La CUP ha comès un greu error que hau­rà de rec­ti­fi­car amb urgèn­cia: no visi­bi­litzar-se públi­ca­ment com a una opció nacio­nal vàli­da, sinó només com un pro­jec­te muni­ci­pal, útil per donar res­pos­ta a les rei­vin­di­ca­cions del dia a dia a nivell local (amb el risc de cau­re en el refor­mis­me pos­si­bi­lis­ta), però molt insu­fi­cient per acu­mu­lar les for­ces neces­sà­ries i enca­rar un pro­cés de rup­tu­ra política.

Aques­ta rec­ti­fi­ca­ció, aques­ta clau de vol­ta per a poder arti­cu­lar polí­ti­ca­ment l’espai d’Unitat Popu­lar, només serà pos­si­ble assu­mint que per guan­yar cal córrer ris­cos, que la cons­truc­ció d’hegemonies no ve dona­da per majo­ries numè­ri­ques, sinó per les dinà­mi­ques polí­ti­ques que siguem capaços d’engegar, que les clas­ses popu­lars cata­la­nes i els seus inter­es­sos no són els comp­ta­dís­sims mili­tants de l’Esquerra Inde­pen­den­tis­ta i les seves dèries, que fer polí­ti­ca és inter­ve­nir social­ment i no recloure’s en l’autoconsum i que, com deien Marx i Engels, “la nos­tra doc­tri­na no és un dog­ma” [2], sinó una guia per a l’acció”.

Cal enca­rar, doncs, sen­se dila­cions el rep­te de redreçar la situa­ció i cons­truir, amb entu­sias­me revo­lu­cio­na­ri, aques­ta eina impres­cin­di­ble per a l’alliberament del nos­tre poble: una Can­di­da­tu­ra d’Unitat Popu­lar a l’alçada que el moment his­tò­ric exi­geix.