El derecho de autodeterminación es plenamente reconocido por el derecho internacional y ninguna norma estatal no puede negar
1. ¿Existe el derecho de autodeterminación de los pueblos?
Sí. La ley internacional tiene aquello que se define como ius cogens, es decir, normas de derecho imperativo. Estas normas son parte del derecho internacional y ningún Estado no puede negarlas ni incumplirlas. La comunidad internacional considera que está por encima de cualquier legislación estatal, bien porque la práctica lo ha impuesto así o bien porque los tratados internacionales lo decretan así. Son normas imperativas, por ejemplo, la prohibición del genocidio, de la piratería marítima, de la esclavitud y de la tortura. El derecho de autodeterminación de los pueblos se considera jurídicamente una norma imperativa también, tal como ha sido remarcado a unas cuántas sentencias del Tribunal Internacional de Justicia y tal como es reflejado a la carta de las Naciones Unidas.
2. ¿En que consiste el derecho de autodeterminación?
El derecho de autodeterminación es el derecho que tiene un pueblo, una nación, de decidir si quiere ser independiente o no. El derecho no presupone la voluntad de independencia ni obliga una nación a hacerse independiente. Dice que tiene derecho a decidir si quiere ser independiente o no. En términos jurídicos el derecho a la autodeterminación se conoce como el derecho de cualquier país de «elegir la soberanía y el estatus político, sin compulsiones externas o interferencias».
3. ¿Cuál es la norma de las Naciones Unidas que reconoce el derecho de autodeterminación?
La Carta de las Naciones Unidas, que todos los Estados que forman parte tienen que aceptar, según el apartado segundo del artículo primero1 que la función del organismo es «desarrollar entre las naciones unas relaciones amistosas basadas en el respecto al principio de la igualdad de derechos de los pueblos y del derecho de la libre determinación».
Posteriormente las Naciones Unidas acordaron el Pacto Internacional de los Derechos Civiles y Políticos que reafirmó que «todos los pueblos tenían derecho a la autodeterminación. En virtud de este derecho determinan libremente el estatuto político así como el desarrollo económico, social y cultural».
4. Los contrarios a la autodeterminación afirman que ningún Estado reconoce este derecho. ¿Cómo puede ser, pues, una norma imperativa?
No es verdad que ningún Estado no reconozca este derecho. Pero incluso si así fuera, no sería impedimento para que la sociedad internacional lo reconociera. A las constituciones estatales hay una contradicción flagrante respecto de la práctica política de los Estados: no se reconoce el derecho de autodeterminación dentro del propio Estado pero sí que se reconoce fuera. Esta es una práctica política habitual. El congreso español, por ejemplo, el 2014 reconoció el Estado de Palestina2. Reconocía, por lo tanto, de forma implícita el derecho de la autodeterminación al mismo tiempo que negaba el derecho de autodeterminación para los casos internos.
5. ¿Pero hay países que reconozcan la autodeterminación a la constitución?
Sí. La opinión según la cual solo lo hace Etiopía es errónea. De forma indirecta el derecho de autodeterminación lo reconocen todos los Estados que incorporan a la legislación el respecto de las normas del derecho internacional —o sea la inmensa mayoría. De forma directa, reconocer el derecho de autodeterminación a las minorías internas de un Estado no es una práctica habitual por razones obvias, pero muchos Estados a la hora de explicar porque son independientes basan su existencia en la invocación legal al derecho de autodeterminación mismo. En total ahora hay treinta y ocho Estados que en la constitución vigente reconocen la existencia del derecho de autodeterminación:
Alemania, Angola, Bangladeix, Bolivia (que explícitamente lo otorga a las naciones indias del país), Brasil, Cabo Verde (que se obliga constitucionalmente a apoyar en los pueblos que luchan por la autodeterminación), Catar, Colombia, Croacia, Cuba, República Dominicana, Ecuador (que reconoce la autodeterminación para los pueblos indígenas), Eslovaquia, Eslovenia, Estonia (que reconoce las minorías nacionales), Etiopía (que reconoce el derecho a la secesión de las naciones que lo integran), Francia (que reconoce el derecho de autodeterminación a los territorios de ultramar), Guinea-Bissau (que reconoce el derecho de todos los pueblos de la autodeterminación y se obliga a apoyarlos), Honduras, Hungría (que reconoce los derechos de las minorías), Irán, Kosovo, Letonia, México (que reconoce el derecho de autodeterminación de las minorías), Montenegro, Nicaragua (que reconoce el derecho de las minorías del país a autodeterminarse), Paraguay, Filipinas, Portugal (que reconoce a la constitución el derecho de la independencia de todos los pueblos), Rusia (que reconoce la autodeterminación de las naciones que forman parte), Serbia, Suráfrica (que reconoce el derecho de autodeterminación de cualquier comunidad que comparta una herencia común cultural y lingüística, dentro de una entidad territorial), Sudán (que reconoce en la constitución el derecho del Sudán del Sur de autodeterminarse), Surinam, Timor Oriental, Turmenistán, Ucrania, Venezuela.
Hay más Estados que reconocen el derecho de autodeterminación de forma explícita a las leyes aunque no lo hagan a la constitución, como por ejemplo: Canadá (que reconoce el derecho del Quebec), Dinamarca (que lo reconoce para las islas Feroe y Groenlandia), Italia (que reconoce en Austria un papel de tutela respecto al Tirol del Sur), Finlandia (que lo reconoce para las islas Åland), el Reino Unido (que reconoce el derecho de autodeterminación a muchos de los territorios unidos por la corona), Suiza (que reconoce el derecho de autodeterminación de los lados) o los Estados Unidos (que ha reconocido en algunas sentencias el derecho de secesión).
6. ¿Quién tiene derecho de la autodeterminación?
Este es el punto más complicado de todos porque nadie ha definido de forma exacta qué era un «pueblo» o una «nación». El derecho de autodeterminación se aplica como regla indiscutible a cualquier situación colonial —y en particular a la lista de colonias3 que define las Naciones Unidas. Este derecho no lo discute nadie. En cuanto a la autodeterminación de pueblos no coloniales hay mucha más discusión y no hay unanimidad.
7. ¿Entonces se puede decir que si no eres una colonia no tienes derecho a la autodeterminación?
No. Si eres una colonia nadie te discute el derecho de autodeterminación. Esto vale para las colonias actualmente reconocidas como tales por las Naciones Unidas, entre las cuales hay Gibraltar —que ha ejercido el derecho de autodeterminación eligiendo de quedarse dentro del Reino Unido — , Nueva Caledonia —que ha pactado un referéndum de independencia con Francia para 2016— o el Sáhara Occidental —que a los efectos de las Naciones Unidas continúa siendo una colonia de España.
Si no forman parte de esta lista el derecho de autodeterminación se reconoce de acuerdo con la voluntad política de los Estados. Aunque el sistema de Naciones Unidas haya dejado claro, sobre todo con las sentencias del Tribunal Internacional de Justicia, que este derecho no es únicamente para las colonias sino para cualquier territorio de cualquier Estado.
8. Un ejemplo de territorio no colonial a quien le hayan reconocido el derecho a la autodeterminación ¿cuál es?
Todos los Estados nuevos en el momento que son reconocidos lo son en virtud del derecho de autodeterminación y durante el siglo XXI han aparecido más Estados nuevos en Europa que a los otros continentes. Pero un caso ejemplar es el de Kosovo. El derecho de la autodeterminación de Kosovo en este momento es reconocido plenamente por ciento once de los cien noventa y tres miembros de las Naciones Unidas que ya mantienen relaciones diplomáticas.
Hay unos cuantos Estados, como por ejemplo España, que reconocen el derecho del pueblo del Kosovo de la autodeterminación pero no reconocen el estado resultante porque no están de acuerdo con la manera cómo ha sido creado y hay unos pocos, particularmente Serbia, que sencillamente no le reconocen el derecho de autodeterminación.
El derecho de autodeterminación va generalmente vinculado al reconocimiento de un hecho político. Cuando un pueblo, sea cual sea su definición, informa a la sociedad internacional de un proceso de independencia, los que lo reconocen se basan en el derecho de autodeterminación, mientras que este derecho es negado por una parte de quienes no lo reconocen.
9. ¿Pero entonces todo depende de la arbitrariedad política de cada Estado?
No. El derecho de autodeterminación es reconocido internacionalmente. Es precisamente el caso de Kosovo que consiguió una sentencia histórica del Tribunal Internacional de Justicia4. Reconoció que la independencia era válida a partir del principio de autodeterminación proclamado a la Carta de las Naciones Unidas. Esto no quiere decir, pero, que las consecuencias del ejercicio del derecho de autodeterminación sean automáticas.
10. Y, finalmente, ¿un Estado puede invocar las leyes o la constitución para negar la autodeterminación?
Lo puede hacer a efectos políticos internos pero esto no vale a efectos internacionales, ni tiene ningún valor legal. La sentencia sobre Kosovo del Tribunal Internacional de Justicia es contundente cuando afirma que ninguna ley doméstica ni internacional puede ser usada para impedir la independencia de un país. La sentencia también esclarece que una declaración unilateral de independencia no viola ninguna norma jurídica internacional. También que cualquier referencia a la unidad nacional o a la inviolabilidad de las fronteras inscrita en una constitución se tiene que interpretar contra otro Estado ya constituido, pero en ningún caso contra la aspiración de autogobierno de un pueblo que pertenece en un Estado.
Vilaweb
20 de agosto de 2015
[Traducido del catalán por Boltxe Kolektiboa.]
Dret d»autodeterminació: les deu preguntes clau
El dret d’autodeterminació és plenament reconegut pel dret internacional i cap norma estatal no el pot negar
1. Existeix el dret d»autodeterminació dels pobles?
Sí. La llei internacional té allò que es defineix per ius cogens, és a dir, normes de dret imperatiu. Aquestes normes són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat així o bé perquè els tractats internacionals ho decreten així. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles es considera jurídicament una norma imperativa també, tal com ha estat remarcat a unes quantes sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de les Nacions Unides.
2. En què consisteix el dret d’autodeterminació?
El dret d’0autodeterminació és el dret que té un poble, una nació, de decidir si vol ser independent o no. El dret no pressuposa la voluntat d’independència ni obliga una nació a fer-se independent. Diu que té dret de decidir si vol ser independent o no. En termes jurídics el dret d’autodeterminació es coneix com el dret de qualsevol país de «triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes o interferències».
3. Quina és la norma de les Nacions Unides que reconeix el dret d’autodeterminació?
La Carta de les Nacions Unides, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu a l’apartat segon de l’article primer que la funció de l’organisme és «desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació».
Posteriorment les Nacions Unides van acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que va reafirmar que «tots els pobles tenien dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement l’estatut polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural».
4. Els contraris a l’autodeterminació afirmen que cap estat reconeix aquest dret. Com pot ser, doncs, una norma imperativa?
No és veritat que cap estat no reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no seria impediment per tal que la societat internacional el reconegués. A les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política dels estats: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat però sí que es reconeix fora. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina. Reconeixia, per tant, de forma implícita el dret de l’autodeterminació al mateix temps que negava el dret d’autodeterminació per als casos interns.
5. Però hi ha països que reconeguin l’autodeterminació a la constitució?
Sí. L’opinió segons la qual només ho fa Etiòpia és errònia. De forma indirecta el dret d’autodeterminació el reconeixen tots els estats que incorporen a la legislació el respecte de les normes del dret internacional —o sigui la immensa majoria. De forma directa, reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats a l’hora d’explicar perquè són independents basen la seva existència en la invocació legal al dret d’autodeterminació mateix. En total ara hi ha trenta-vuit estats que a la constitució vigent reconeixen l’existència del dret d’autodeterminació:
Alemanya,
Angola,
el Bangladeix,
Bolívia (que explícitament l’atorga a les nacions índies del país),
el Brasil,
Cap Verd (que s’obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l’autodeterminació),
Catar,
Colòmbia,
Croàcia,
Cuba,
República Dominicana,
l’Equador (que reconeix l’autodeterminació per als pobles indígenes),
Eslovàquia,
Eslovènia,
Estònia (que reconeix les minories nacionals),
Etiòpia (que reconeix el dret a la secessió de les nacions que l’integren),
França (que reconeix el dret d’autodeterminació als territoris d’ultramar),
Guinea Bissau (que reconeix el dret de tots els pobles de l’autodeterminació i s’obliga a donar-los suport),
Hondures,
Hongria (que reconeix els drets de les minories),
l’Iran,
Kossove,
Letònia,
Mèxic (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories),
Montenegro,
Nicaragua (que reconeix el dret de les minories del país d’autodeterminar-se),
el Paraguai,
les Filipines,
Portugal (que reconeix a la constitució el dret de la independència de tots els pobles),
Rússia (que reconeix l’autodeterminació de les nacions que en formen part),
Sèrbia,
Sud-àfrica (que reconeix el dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comuna cultural i lingüística, dins una entitat territorial)
el Sudan (que reconeix a la constitució encara el dret del Sudan del Sud d’autodeterminar-se)
Surinam
Timor Oriental
Turcmenistan
Ucraïna
Veneçuela
Hi ha més estats que reconeixen el dret d’autodeterminació de forma explícita a les lleis encara que no ho facin a la constitució, com ara: el Canadà (que reconeix el dret del Quebec), Dinamarca (que el reconeix per a les illes Fèroe i Grenlàndia), Itàlia (que reconeix a Àustria un paper de tutela respecte del Tirol del Sud), Finlàndia (que el reconeix per a les illes Aland), el Regne Unit (que reconeix el dret d’autodeterminació a molts dels territoris units per la corona), Suïssa (que reconeix el dret d’autodeterminació dels cantons) o els Estats Units (que ha reconegut en unes quantes sentències el dret de secessió).
6. Qui té dret de l’autodeterminació?
Aquest és el punt més complicat de tots perquè ningú no ha definit de forma exacta què era un «poble» o una «nació». El dret d’autodeterminació s’aplica com a regla indiscutible a qualsevol situació colonial —i en particular a la llista de colònies que defineix Nacions Unides. Aquest dret no el discuteix ningú. Quant a l’autodeterminació a pobles no colonials hi ha molta més discussió i no hi ha unanimitat.
7. Aleshores es pot dir que si no ets colònia no tens dret de l’autodeterminació?
No. Si ets una colònia ningú no et discuteix el dret d’autodeterminació. Això val per a les colònies actualment reconegudes com a tals per les Nacions Unides, entre les quals hi ha Gibraltar —que ha exercit el dret d’autodeterminació triant de quedar-se dins el Regne Unit — , Nova Caledònia —que ha pactat un referèndum d’independència amb França per al 2016— o el Sàhara Occidental —que als efectes de les Nacions Unides continua sent una colònia d’Espanya).
Si no formen part d»aquesta llista el dret d’autodeterminació es reconeix d»acord amb la voluntat política dels estats. Encara que el sistema de Nacions Unides hagi deixat clar, sobretot amb les sentències de la Cort Internacional de Justícia, que aquest dret no és únicament per a les colònies sinó per a qualsevol territori de qualsevol estat.
8. Un exemple de territori no colonial a qui li han reconegut el dret d’autodeterminació quin és?
Tots els estats nous en el moment que són reconeguts ho són en virtut del dret d’autodeterminació i durant el segle XXI han aparegut més estats nous a Europa que als altres continents. Però un cas exemplar és el de Kossove. El dret de l’autodeterminació de Kossove en aquest moment és reconegut plenament per cent onze dels cent noranta-tres membres de les Nacions Unides que ja hi mantenen relacions diplomàtiques. Hi ha uns quants estats, com ara Espanya, que reconeixen el dret del poble kossovès de l’autodeterminació però no reconeixen l’estat resultant perquè no estan d’acord amb la manera com ha estat creat i hi ha uns pocs, particularment Sèrbia, que senzillament no li reconeixen el dret d’autodeterminació.
El dret d’autodeterminació va generalment vinculat al reconeixement d’un fet polític. Quan un poble, sigui quina sigui la seva definició, determina a la societat internacional un procés d’independència, aquells qui el reconeixen es basen en el dret d’autodeterminació, mentre que aquest dret és negat per una part dels qui no el reconeixen.
9. Però aleshores tot depèn de l’arbitrarietat política de cada estat?
No. El dret d’autodeterminació és reconegut internacionalment. És precisament el cas de Kossove que va aconseguir una sentència històrica de la Cort Internacional de Justícia. Va reconèixer que la independència era vàlida a partir del principi d’autodeterminació proclamat a la Carta de les Nacions Unides. Això no vol pas dir, però, que les conseqüències de l’exercici del dret d’autodeterminació siguin automàtiques.
10. I, finalment, un estat pot invocar les lleis o la constitució per negar l’autodeterminació?
Ho pot fer a efectes polítics interns però això no val a efectes internacionals, ni té cap valor legal. La sentència sobre Kossove de la Cort Internacional de Justícia és contundent quan afirma que cap llei domèstica ni internacional pot ser usada per a impedir la independència d’un país. La sentència també esclareix que una declaració unilateral d’independència no viola cap norma jurídica internacional. També que qualsevol referència a la unitat nacional o a la inviolabilitat de les fronteres inscrita en una constitució s’ha d’interpretar contra un altre estat ja constituït i prou, però en cap cas contra l’aspiració d’autogovern d’un poble que pertany a un estat.
Vilaweb
20 de agosto de 2015
1Véase: https://es.wikisource.org/wiki/Carta_de_las_Naciones_Unidas#Art.C3.ADculo_1
2Véase: http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/SalaPrensa/NotPre?_piref73_7706063_73_1337373_1337373.next_page=/wc/detalleNotaSalaPrensa&idNotaSalaPrensa=14848&anyo=2014&mes=11&pagina=1&mostrarvolver=S&movil=null
3Véase: http://www.un.org/en/events/nonselfgoverning/nonselfgoverning.shtml
4Véase: http://www.icj-cij.org/docket/files/141/16010.pdf