(cat/cas) …La sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut és un insult a la dignitat nacional catalana i deixa en la més completa evidència que la llibertat de Catalunya és incompatible amb el règim monàrquic espanyol sorgit de la Transició.
L’Estatut que el Tribunal Constitucional s’ha carregat en les seves parts essencials era, en realitat, un frau. Elaborat d’esquenes al poble i basat en un pacte entre Artur Mas i Zapatero, era un Estatut que no solament no recollia cap reivindicació obrera i popular sinó que renunciava de bon principi a la sobirania nacional catalana, quedant sotmès al que decidís el Parlament espanyol. Quan l’Estatut va passar pel Congrés de Diputats, el van retallar fins al punt que Alfonso Guerra va declarar que “li han passat el ribot i no el reconeixerà ni la mare que el va parir”. Després ens el van vendre com un gran progrés i el van sotmetre a referèndum, o n va ser aprovat amb una abstenció del 50%.
Però ni un Estatut així és acceptat pel règim monàrquic espanyol. És per això que el Tribunal Constitucional ha volgut explicitar que la menció que s’hi fa a la nació catalana no té cap força jurídica i que solament es pot interpretar dins de la “unitat indissoluble de la nació espanyola”. La llengua catalana no serà “preferent” sinó “d’ús normal” a l’Administració i els mitjans de comunicació. L’Estat podrà igualment decidir sobre el finançament sense les limitacions que marcava l’Estatut. La tímida descentralització de l’organització de la Justícia queda anul·lada i totalment en mans del poder judicial espanyol. El lleu blindatge de competències desapareix, tenint l’Estat capacitat d’intervenir al seu antull.
El PP, la dreta espanyola hereva del franquisme, que durant la tramitació de l’Estatut va desplegar una brutal campanya anticatalana a l’estil dels anys 30 del segle passat, ha quedat satisfeta. Zapatero també ha mostrat la seva satisfacció, tot dient cínicament que l’Estatut ara té una “quàdruple legitimitat”!
Montilla, en situació patètica, ha dit que estava “indignat” però que acata la sentència. Ha declarat –en línia amb el Govern Zapatero- que la sentència “manté l’essencial” de l’Estatut! La seva “proposta” ara és… treballar per “refer el pacte estatutari” amb nous acords polítics amb Zapatero!
La dreta catalana de CiU, tot denunciant que la sentència afecta el “nucli dur” de l’Estatut i que el pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat, també acata la sentència, encara que no ho proclami. Per a CiU la gran prioritat és recuperar la Generalitat en les properes eleccions i refer les relacions amb l’Estat a través d’un Concert econòmic a l’estil basc. No volen cap enfrontament seriós amb el règim monàrquic espanyol, que necessiten per imposar, juntament amb la burgesia espanyola, el pla d’ajust, la reforma laboral i la de les pensions, és a dir, els plans d’empobriment massiu de la classe treballadora en benefici dels responsables de la crisi.
CiU i el Tripartit ni tan sols estan disposats a sotmetre a referèndum el text mutilat pel Tribunal Constitucional, per tal que el poble català pugui expressar el seu rebuig. Tots volen evitar un enfrontament directe amb el règim monàrquic. IC ha defensat aquest referèndum amb la boca petita, per afegir a continuació que “per sobre de tot està la unitat dels partits catalans”.
Tots plegats diuen que és necessària la unitat de tota la societat catalana en defensa de l’Estatut atropellat pel Tribunal Constitucional. Volen una “unitat nacional catalana” encapçalada per Montilla, per CiU i el govern Tripartit, és a dir, pels mateixos que defensen la submissió de la nació catalana al règim de la Monarquia, els mateixos que donen suport i apliquen les mesures de guerra social contra la classe treballadora, els mateixos que estan implicats fins al coll en la corrupció, destapada pels casos Millet i Pretòria. No ens estranya que hagin trobat el suport de la Cambra de Comerç, les patronals CECOT i PIMEC o el Gremi de Constructors. I tampoc ens estranya que la burocràcia catalana de CCOO i UGT s’hagi també posicionat darrera de Montilla i CiU. Nosaltres, Corrent Roig, ens neguem a fer-ho.
La sentència ha deixat clar que la llibertat de Catalunya no hi cap a la Constitució de la monarquia espanyola, aquest règim polític aixecat sobre la negació del dret dels pobles a la seva autodeterminació i sobre la impunitat dels crims del franquisme, com ha quedat palès en la suspensió del jutge Garzón a mans d’un poder judicial hereu del franquisme.
La via de l’Estatut d’Autonomia és una via morta. L’únic camí és la conquesta del dret d’autodeterminació, és a dir, el dret irrestricte a la independència si així ho decideix el poble català. Sense el dret a l’autodeterminació parlar de democràcia és una burla cínica. El respecte del dret a l’autodeterminació és, a més a més, el que permetrà aconseguir la unitat entre els treballadors de totes les nacions de l’Estat i constitueix la condició bàsica per a una unió lliure i fraternal dels pobles ibèrics, que creiem indispensable en la lluita per una Europa socialista dels treballadors i dels pobles.
Per tot això, cridem a participar a la manifestació del dia 10 de juliol en el bloc que, confrontat al Tripartit i a CiU, defensa el dret a l’Autodeterminació i rebutja la via estatutària.
2 de juliol de 2010
LA LIBERTAD DE CATALUNYA NO CABE EN LA CONSTITUCION MONARQUICA ESPAÑOLA
La sentencia del Tribunal Constitucional español sobre el Estatuto es un insulto a la dignidad nacional catalana y deja en la más completa evidencia que la libertad de Catalunya es incompatible con el régimen monárquico español surgido de la Transición.
El Estatuto que el Tribunal Constitucional se ha cargado en sus partes esenciales era, en realidad, un fraude. Elaborado de espaldas al pueblo y basado en un pacto entre Artur Mas y Zapatero, era un Estatuto que no sólo no recogía ninguna reivindicación obrera y popular sino que renunciaba de entrada a la soberanía nacional catalana, al someterse a lo que decidiera el Parlamento español. Cuando el Estatuto pasó por el Congreso de Diputados, lo recortaron a talpunto que Alfonso Guerra declaró que “le han pasado el cepillo y no lo reconocerá ni la madre que lo parió”. Después nos lo vendieron como un gran progreso y lo pusieron a referéndum, donde fue aprobado con una abstención del 50%.
Pero ni un Estatuto así es aceptado por el régimen monárquico español. Es por eso que el Tribunal Constitucional ha querido explicitar que la mención que hace a la nación catalana no tiene fuerza jurídica y que sólo se puede interpretar dentro de la “unidad indisoluble de la nación española”. La lengua catalana no será “preferente” sino de “uso normal” en la Administración y los medios de comunicación. El Estado podrá igualmente decidir sobre la financiación sin las limitaciones que marcaba el Estatuto. La tímida descentralización de la organización de la Justicia queda anulada y totalmente en manos del poder judicial español. El leve blindaje de competencias desaparece, teniendo el Estado capacidad de intervenir a su antojo.
El PP, la derecha española heredera del franquismo, que durante la tramitación del Estatuto desplegó una brutal campaña anticatalana al estilo de los años 30 del siglo pasado, ha quedado satisfecha. Zapatero también ha mostrado su satisfacción, diciendo cínicamente que el Estatuto ahora tiene ¡una “cuádruple legitimidad”!
Montilla, en situación patética, ha dicho que estaba “indignado” pero que acata la sentencia. Ha declarado –en línea con el Gobierno Zapatero- que la sentencia ¡“mantiene lo esencial del Estatuto”! Su “propuesta” ahora es… trabajar para “rehacer el pacto estatutario” con nuevos acuerdos políticos con Zapatero!
La derecha catalana de CiU, denunciando que la sentencia afecta al “núcleo duro” del Estatuto y que el pacto constitucional de 1978 ha quedado tocado, también acata la sentencia, aunque no lo proclame. Para CiU la gran prioridad es recuperar la Generalitat en las próximas elecciones y rehacer las relaciones con el Estado a través de un Concierto económico al estilo vasco. No quieren ningún enfrentamiento serio con el régimen monárquico español, que necesitan para imponer, junto con la burguesía española, el plan de ajuste, la reforma laboral y la de las pensiones, o sea, los planes de empobrecimiento masivo de la clase trabajadora en beneficio de los responsables de la crisis.
CiU y el Tripartito ni siquiera están dispuestos a poner a referéndum el texto mutilado por el Tribunal Constitucional, cosa que permitiría que el pueblo catalán expresara masivamente su repulsa. Todos quieren evitar el enfrentamiento directo con el régimen monárquico. IC ha defendido este referéndum con la boca pequeña, pero para añadir a continuación que “por encima de todo está la unidad de los partidos catalanes”.
Todos ellos dicen que es necesaria la unidad de la sociedad catalana en defensa del Estatuto atropellado por el Tribunal Constitucional. Quieren una “unidad nacional catalana” encabezada por Montilla, por CiU y el gobierno Tripartito, o sea, por los mismos que defienden el sometimiento de la nación catalana al régimen de la Monarquía, los mismos que apoyan y aplican las medidas de guerra social contra la clase trabajadora, los mismos que están implicados hasta el cuello en la corrupción, destapada por los casos Millet y Pretoria. No nos extraña que hayan encontrado el apoyo de la Cámara de Comercio, las patronales CECOT y PIMEC o el Gremio de Constructores. Y tampoco nos extraña que la burocracia catalana de CCOO y UGT se haya posicionado también tras Montilla y CiU. Nosotros, Corriente Roig, nos negamos a hacerlo.
La sentencia ha dejado claro que la libertad de Catalunya no cabe en la Constitución de la monarquía española, este régimen político levantado sobre la negación del derecho de los pueblos a su autodeterminación y sobre la impunidad de los crímenes del franquismo, como ha quedado evidenciado en la suspensión del juez Garzón a manos de un poder judicial heredero del franquismo.
La vía del Estatuto de Autonomía es una vía muerta. El único camino es la conquista del derecho de autodeterminación, o sea, el derecho irrestricto a la independencia, si así lo decide el pueblo catalán. Sin el derecho a la autodeterminación hablar de democracia es una burla cínica. El respeto del derecho a la autodeterminación es, además, lo que permitirá alcanzar la unidad entre los trabajadores de todas las naciones del Estado y constituye la condición básica para una unión libre y fraternal de los pueblos ibéricos, que creemos indispensable en la lucha por una Europa socialista de los trabajadores y de los pueblos.
Por todo eso, llamamos a participar a la manifestación del día 10 de julio en el bloque que, confrontado al Tripartito y a CiU, defiende el derecho a la Autodeterminación y rechaza la vía estatutaria.